dimarts, 28 de desembre de 2010

Nanorelats (4)

     En descobrir la malifeta, va renyar el gos i li va dir: "Pobre!, si no saps per què fas les coses, oi?"
     Cinc minuts després, quan era a punt de sortir de casa, va veure al mirall del rebedor que s'havia vestit per anar a treballar... tot i ser festa.

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal, un poema per llegir i per escoltar

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat.

Els de casa                  a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena
i els recullen les plomes
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
−i tan pobres com som−.
Jesús ja serà nat,
ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos        arrencarà a plorar.


Joan Salvat-Papasseit

dijous, 23 de desembre de 2010

La immersió lingüística a Catalunya





Mireu, si sempre ho diem nosaltres, al final ningú no ens escolta. Per això m'ha semblat bona idea de deixar que parlin ells a favor nostre. 

El senyor Moreno Cabrera és un lingüista de prestigi, catedràtic, a més, de la Universidad Autónoma de Madrid, i gens sospitós de cap altra cosa. En aquesta entrevista, publicada a eldebat.cat el 14 de setembre de 2008 a propòsit de la publicació del seu llibre El nacionalismo lingüístico, Moreno diu algunes coses importants. Us en faig un extracte, i us deixo l'enllaç a l'entrevista sencera. Si teniu deu minuts, no us la perdeu:



- Pero usted, en cambio, sostiene que hay un nacionalismo lingüístico por parte española.
- Al titular así mi libro, seguro que mucha gente lo ha leído con la intención de reafirmar sus ideas. Para ellos, la lectura del libro puede resultar insoportable, porque se pone de manifiesto una cosa que está oculta, que es el nacionalismo de Estado. Que no se reconoce como tal porque se parte de la falacia de que, una vez establecido el Estado, en este caso, el español, se produce una superación de todas las diferencias étnicas e identitarias. En el libro demuestro que eso es completamente falso. No sólo el Estado no ha trascendido la cuestión nacional, sino que se basa en una nación, una cultura y una lengua concreta, que sigue siendo la lengua castellana. 



- Por este mismo motivo, ¿son apropiadas las medidas de fomento de la lengua tales como la inmersión lingüística?
- La única inmersión lingüística que conozco es la del castellano. En Cataluña no hay inmersión lingüística. Si en Cataluña se usa el catalán en la escuela, eso me parece normal. ¿Diríamos que enseñar en castellano en Madrid es inmersión lingüística? Yo no lo diría. Por inmersión entendemos lo que ocurre cuando una lengua oficial no es la lengua de la población y se obliga a usar esta lengua en la escuela, cosa que pasa en muchos países del mundo. En Nigeria, la lengua de la escuela es el inglés, y cualquier niño que se quiera escolarizar tiene que aprender inglés. Que no lo habla ni él ni nadie de su familia. Porque el inglés, y ésta es la cuestión, no es una lengua de Nigeria, es una lengua impuesta por las potencias coloniales. Pero el catalán no es una lengua impuesta por las potencias coloniales, es la lengua propia de Cataluña.



- Pero buena parte de la opinión pública española tiene la percepción contraria, que el castellano es una lengua de segunda en Cataluña y que está perseguido.
- Es que debería ser de segunda, claro que sí. Por las razones que ya he dado. Exactamente igual que el catalán es una lengua de segunda en Castilla.
Pero el caso es que no lo es, que sigue siendo dominante en muchos ámbitos. La idea de que el castellano se ha perseguido en Cataluña es una manipulación ideológica. Quien ha ido a Cataluña sabe que eso no es así, pero el que no ha ido se lo acaba creyendo.(...)



- ¿Cómo ha sido recibido su libro en el resto del Estado?
- Prácticamente todas las reseñas y entrevistas que he tenido han sido de Cataluña, Galicia o el País Vasco. En el resto del Estado, el libro casi no ha tenido ninguna incidencia. A la gente le gusta leer opiniones que refuercen las suyas, no opiniones totalmente contrarias.


Entrevista a Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista i catedràtic de la Universidad Autónoma de Madrid.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Nanorelats (3)

Va desar el pintallavis i va tancar la bossa. Just en entrar al taxi, una bala precisa li va foradar el coll. Els curiosos van poder veure que la sang de la dona i el cosmètic eren del mateix color. 

divendres, 10 de desembre de 2010

Nanorelats (2)



Quan el sobre, amb la papereta a dins, va tocar el fons de l'urna es va convertir en un frenètic ocell engabiat.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Nanorelats (1)

El Miquel, que sembla una esperança* però que en realitat és un cronopi*, em provoca publicant el que ell anomena nanorelats, uns textos que, com tothom ha pogut deduir, no destaquen precisament per la seva llargària. Al seu mur del Facebook n'hi té uns quants. Accepto, doncs, el desafiament i jo també en publicaré aquí de tant en tant, coronats per una foto al·legòrica. Avui postejo el primer:




Presa del pànic, va tancar la porta amb pany i forrellat sense adonar-se que el gos rabiós s'havia esmunyit cap a dins i l'esperava just al seu darrere.




*Més informació a Historias de cronopios y de famas, de Julio Cortázar. 

dijous, 2 de desembre de 2010

Despullat



De tant en tant somio que estic despullat en públic. Per algun motiu he perdut la roba, no sé què n'he fet, potser he recuperat la consciència en un lloc desconegut i no tinc roba, o potser me l'han robada, i la meva nuesa és a la vista de tothom. Això em fa sentir molt incòmode i començo a córrer representa -no n'estic del tot segur- que cap a cobert de les mirades. Busco desesperadament un indret on no hi hagi ningú i em pugui vestir, i sempre em costa molt i passo molta ansietat i molta vergonya. El més curiós del cas és que la gent no s'hi fixa, en mi, tant se'ls en dóna si se'm veu el cul o vaig vestit d'etiqueta, ells fan la seva. Jo ho percebo, això, en el somni, però igualment estic molt nerviós i suo i esbufego. Si ningú no em fa cas, per què tant de neguit, doncs? Desgraciadament, al final sempre passa el mateix: em desperto abans d'haver arribat a refugi i mai no hi ha manera que em pugui vestir. Mai.

Tinc la impressió que no deixaré de somiar que vaig en pilota picada fins que un dia, en el somni, finalment aconsegueixi vestir-me, o fins que algú m'aturi i em digui: "Ei, Marc, on vas tan de pressa?", i comenci a parlar amb mi amb tota naturalitat, com si trobar-se un paio en boles al mig del carrer fos la cosa més normal del món. En un moment de la conversa, potser l'home em demanarà foc, per exemple, jo em posaré a remenar les butxaques buscant l'encenedor i resultarà que estic vestit. O potser passarà que en aturar-se a parlar amb mi me'l miraré de dalt a baix i comprendré de sobte que jo anava mal fixat i que no sóc sol, que ell també està despullat. I com ell, tothom...  O que en realitat va tothom en pilotes tret de mi...

També hi ha la possibilitat que ara que n'he parlat aquí, ja no el torni a tenir més, aquest somni, o que el somni es vegi modificat perquè n'he fet un post, i, a partir d'ara, pot ser que ja no torni a somiar que vaig nu pel carrer, sinó que estic despullat davant de l'ordinador escrivint un text en què explico que sovint somio que vaig pel món sense roba, suant i esbufegant...

No ho sé, tot és tan estrany...!

dimecres, 1 de desembre de 2010

Entre Laporta i Carretero regalen 3 escons



Un altre cop cito el politòleg Roger Buch:

"La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més."

I jo afegeixo: i molta més gent que no els ha votat per haver concorregut per separat a les eleccions ho hauria fet. Estem parlant de 7 escons certs que han quedat finalment en 4, però potser podríem comptar-ne algun més. Una verdadera llàstima. 

L'enllaç al post de l'amic Roger:

Un Parlament amb més tensió nacional

diumenge, 28 de novembre de 2010

El vot en blanc, tercera força a Catalunya


El politòleg Roger Buch, a qui segueixo regularment, té penjats en el seu blog tres articles molt bons sobre el vot en blanc. El més recent dels tres el va publicar el passat 13 de novembre, i fa referència a un baròmetre electoral del CEO segons el qual el vot en blanc podria arribar a ser la tercera força política de Catalunya. Us faig un extracte de les coses més interessants que al meu parer s'hi diuen sobre el fenomen del vot en blanc, un vot que darrerament agafa importància tot i la voluntat dels polítics de treure-n'hi, naturalment. N'hi ha que només senten el que volen escoltar. Les remarques en color carbassa són meves:

"Segons el darrer baròmetre electoral del CEO, publicat la setmana passada, el vot en blanc podria ser la tercera força a Catalunya. És a dir que darrera de CiU i PSC, seria l’opció que més suports tindria."

"Si el vot en blanc arribés, com diu el baròmetre, al 7,6% dels enquestats, significaria un percentatge encara més elevat entre els qui haurien anat a votar, i suposaria un toc d’atenció de dimensió considerable."

"Aquest tipus de vot és actualment un vot de prestigi i s’ha demostrat que molta de la gent que diu que votarà en blanc, finalment opta per l’abstenció o s’acaba decantant a darrera hora, i potser amb la pinça al nas, per una llista concreta."

"En tot cas, els electors que segons el baròmetre afirmen que votaran en blanc el 28N, són el 9,2% dels antics votants d’Esquerra, el 7,7% dels d’ICV i el 6,5% dels del PSC."

"També s’ha especulat aquests dies sobre el possible efecte del vot en blanc en la possible entrada de nous partits al Parlament. Així, a la circumscripció de Barcelona, si un gran nombre de persones votessin en blanc en comptes de fer-ho per l’abstenció, encariria l’assoliment del 3%. Per poder concórrer al repartiment d’escons cal assolir més d’un 3% de vots vàlids i el vot blanc es considera vàlid. Més vots en blanc en comptes d’abstencions, voldrà dir més participació i, per tant, més vots absoluts necessaris per arribar al 3%."


També us poso l'ellaç per si el voleu llegir sencer:

El vot blanc, tercera força de Catalunya 


Els altres dos articles sobre el vot en blanc del blog del Roger apunten en la mateixa línia. Us transcric un paràgraf de l'article titulat Què en sabem, del vot en blanc?, publicat el 13 de febrer de 2008, que em sembla que aporta molta llum al tema. Com a mínim, queda prou clar que el vot en blanc no es pot dir que sigui irreflexiu ni que respongui a una manca de compromis o de motivació del votant, com sovint es fa, jo crec que també molt equivocadament, amb l'abstenció. Fins i tot hi ha qui suma vots en blanc i nuls en un clar menyspreu cap a milers de ciutadans. Les remarques tornen a ser meves:

"Com cal interpretar el vot en blanc?El vot en blanc, tot i que no tant com l'abstenció, és difícil d'interpretar. Les crides públiques al vot en blanc parteixen del supòsit de què un increment del vot en blanc s'haurà d'interpretar segons la pròpia conveniència, com si tothom hagués tingut les mateixes motivacions per exercir-lo. És el crit del "ara se n'adonaran!" dirigit als polítics. I la resposta és: sí, però, que se n'adonaran?. De què els nacionalistes haurien d'haver fet coalició al govern de la Generalitat?, de què hem de demostrar que no som espanyols? de què ERC hauria de passar a l'oposició?, de què ja n'hi ha prou de llistes tancades?, de què no es vol més democràcia representativa? de què els socialistes haurien d'haver fet dimitir Magdalena Alvárez?, de què Zapatero és un embustero? de què tots són iguals i que fins que no canviïn, ja s'ho faran? de què cal solidaritzar-se amb el defenestrat Piqué? de què els partits s'haurien d'adonar de la importància que té Europa?, tal com diu Maragall, de què Duran i Lleida no hauria de ser el candidat de CiU perquè esbiaixa massa cap a la dreta?. Aquests arguments i molts més els hem escoltat aquests dies. Tot i que alguns no són pas incoherents entre ells, tampoc podem dir que responguin a un mateix patró.
Ara bé, existeix un vot en blanc causat per una desafecció a la classe política en general, que pot criticar un allunyament entre polítics i ciutadans. Podria ser un elector que se sentiria més còmode votant llistes obertes o participant en unes primàries i que ha perdut confiança amb els partits actuals. Però existeix una altra motivació important, de crítica al propi partit. És el vot d'aquells que estan disconformes amb l'estratègia del partit més proper a les seves idees, que normalment han votat, i que volen castigar-lo perquè no ha actuat tal com esperaven. No s'atreveixen a votar-ne un de més allunyat ideològicament i el castiguen."

 Aquest és l'enllaç del segon article:


Què en sabem del vot en blanc?


 

dissabte, 27 de novembre de 2010

Per un independentisme valent i intel·ligent (2)

Aquest dies he rebut diversos SPAM que pretenen convènce'm que demà voti en un o altre sentit. Us en transcric un que vol que voti Reagrupament. El missatge no ha produït en mi l'efecte desitjat per l'autor, ans el contrari, perquè la majoria d'arguments no són altra cosa que un atac barroer i maldestre a SI, en una mostra claríssima de tot allò de què us parlava en l'anterior post: la manca d'unitat de l'independentisme, el tacticisme, la curtesa de mires, l'egoisme, la covardia... En aquest cas, tot condensat en la marranada pueril del simpatitzant de Reagrupament que m'ha enviat l'e-mail. Amb aquest independentisme fratricida de pa sucat amb oli no arribarem mai enlloc, enlloc. Us remarco els míssils en color carbassa:



Jo no dubto, jo votaré Reagrupament!
Per què?

Per moltes raons:
- En Joan Carretero l'any 2008 ja parlava d'una candidatura independentista transversal.
- Reagrupament fa temps que tenen com a objectiu principal la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya.
Altres ho han copiat i ens volen fer creure que és idea seva...
- Reagrupament va escriure fa temps una proposta de Constitució Catalana com a primera Llei que presentaran al Parlament. Ara altres s'han inventat una "llei de la independència"...
- Reagrupament fa molt de temps que estan treballant per la independència.
Altres partits han aparegut d'un dia per l'altre després de veure l'èxit de la manifestació del 10J...

Però un partit no es pot fer d'un dia per l'altre: es necessita programa, filosofia, idees, candidats...
Com s'aconsegueix tot això?
Doncs molt fàcil: copiant el Programa i la filosofia d'una formació que porta temps treballant!

I com s'omplen les llistes?
Molt fàcil també: oferint a membres d'altres formacions ser cap de llista a la seva demarcació.

Així és com es passa de tenir poques possibilitats de ser escollit, per estar quart de llista a Girona per Reagrupament, a tenir-ne molt més, per ser cap de llista a Girona per una altra formació.

Ja em perdonareu però això, per a mi, no és ser el defensor d'una causa.
D'això jo en dic ser un mercenari!


* Per si no n'hi hagués prou amb això, la nova formació es dedica des del primer dia a difondre falsos rumors sobre Reagrupament, aquells que fa temps que treballen pel mateix que ells volen, i a menysprear-la sense cap mena de vergonya.
Per exemple oferint a ciu i erc una aliança, però no a Reagrupament!

Quin motiu es pot tenir per criticar i deixar de costat aquells que volen i treballen pel mateix que tu?


* A començaments d'octubre un grup de militants i simpatitzants de les noves formacions independentistes van recollir signatures per demanar-los una candidatura única independentista i evitar la dispersió de vots.

Reagrupament va fer una proposta:

- Acceptava presentar-se amb les sigles de l'altre partit;
- Acceptava el programa de l'altre (al cap i a la fi era una còpia del de Reagrupament);
- Oferia fer les llistes en "cremallera" a totes les circumscripcions (un i un alternatius d'ambdues formacions);
- Cedia el cap de llista per Barcelona (s'entén que és la circumscripció que més possibilitats inicials té de sortir)

La podeu trobar més raonable o menys, però era una oferta de coalició!

La resposta que va rebre Reagrupament va ser: 'NO.'
No va haver-hi cap altra contraproposta ni intent de negociació de cap tipus per part de l'altra formació.


El termini per presentar les candidatures s'acabava el 15 d'octubre
Reagrupament Independentista la va presentar el mateix dia 15, esgotant el temps.
L'altre grup que diu voler la unitat ho va fer el dia 13, dos dies abans que s'acabés el termini!

És ben clar quina de les dues formacions ha treballat més i té més interès en la unitat dels independentistes...


* Al final dels actes de Reagrupament s'obre un torn de preguntes i respostes i els assistents poden formular els seus dubtes i rebre resposta dels ponents. Quants altres partits coneixeu que ho facin??? Els mítings d'altres partits són monòlegs als que vas a escoltar el que et volen dir i només el que et volen dir, i no es permet fer preguntes a ningú.

Per què els candidats a representar el poble no volen donar la veu al poble?


* Albert Pereira Solé, exdirector general d'Administració Local al Departament de Governació quan Carretero era Conseller, el 2008 descrivia l'austeritat que va caracteritzar la seva actuació:
- Carretero fins i tot es va posar un llit al despatx de la conselleria per estalviar-se pagar l'hotel i desplaçaments
- Menjava de menú en comptes de cobrar dietes
- Va fer disminuir el seguici que l'acompanyava a les visites oficials (de 2 cotxes va passar a un de sol, el del mateix conseller)
- No va nomenar mai un cap de protocol, càrrec existent a tots els altres departaments de la Generalitat
- Era especialment gasiu amb l'encàrrec d'informes externs.

Gràcies a l'austeritat de'n Joan Carretero al davant del seu departament es va crear un fons de 7 milions d'euros per a ajudar els pobles petits!


* Quan en Joan Carretero era conseller van contractar una experta informàtica.
Aquesta experta va contractar uns serveis necessaris i imprescindibles amb una empresa privada... però que estava relacionada amb el seu propi marit.

Quan en Carretero ho va saber va cessar immediatament l'experta i al Director General que hauria d'haver-la controlat.

Això sí és Regeneració democràtica!
A veure si trobeu un altre polític o expresident d'equip de futbol que faci això!!!


* Reagrupament mostra al seu web gràfiques amb els donatius que reben cada dia.
D'on treuen els diners els altres partits?
Només de l'única quota que han pagat els militants i dels donatius que facin?

A altres partits de nova creació la seva cúpula MAI haurà de passar comptes a NINGÚ perquè legalment ells en són els amos i senyors i ni tan sols es poden fer auditories perquè ningú pot demanar-les legalment!


* Jo no sé què volen altres formacions però sí sé el què vol Reagrupament perquè fa temps que està treballant perquè ens tornin el que és nostre i per la llibertat del nostre poble.

Per què altres creen un partit nou per copiar i ocupar l'espai que ja ocupa un altre?
Reagrupament treballava per la unitat de l'independentisme però després d'aparèixer altres formacions ara els independentistes semblem estar més dividits que mai.
Qui hi surt guanyant amb això? Tots hi hem perdut!


* En definitiva, potser hi ha formacions que tenen caps de llista molt populars i saben fer unes campanyes de màrqueting molt efectives, però el seu no és ni el tarannà ni el concepte de moralitat o servei públic que jo espero d'aquells que m'han de representar ni d'aquells que vull que dirigeixin el meu país.
No tot s'hi val per guanyar!

Potser aquest tipus de formacions aconseguiran enlluernar molta gent però això no vol dir ni que es mereixin el nostre recolzament ni que hagin fet les coses millor.
Jo valoro aquells que obtenen els seus resultats per l'esforç del treball a través del temps, com
Reagrupament.

Per totes aquestes raons a mi no em donaran garsa per perdiu.
Jo votaré Reagrupament Independentista!

dilluns, 22 de novembre de 2010

Per un independentisme valent i intel·ligent



Només amb valentia, intel·ligència i paciència arribarà la Catalunya independent. Cosa que no s'esdevindrà demà passat, per cert: només cal veure els quebequesos, o els escocesos, per fer-se una idea de com de llarg és el camí. Ara per ara, els independentistes no som prou en nombre per pensar en proclamar la independència de Catalunya des del balcó de la Generalitat diumenge al vespre, i aquests venedors de fum que ens ho prometen farem millor de no escoltar-nos-els si no volem patir una nova decepció. Primer ens cal que els convençuts unim esforços (desgraciadament, cap dels polítics catalans ha remat decididament en aquesta direcció encara), i després convencem els indecisos i una bona part dels qui malgrat tot pensen que és millor que els catalans continuem sent una colònia sotmesa a Espanya. Serà lent, però els acabarem convencent, perquè les raons lingüístiques, culturals, econòmiques i de tota mena són potents, homologables, s'aguanten les miris com les miris i passen totes les proves del cotó.
Aquest convenciment arribarà, però, a còpia de diàleg i no amb proclames incendiàries ni amb promeses de curta volada. Caldrà treballar molt, durant molt de temps, ser seductors i persuasius. I amb els de la metròpoli, haurem de ser més putes que bonics, defugint les provocacions i aprofitant les seves migdiades per excavar túnels i tallar tanques de filferro.

Als líders independentistes que es presenten a les eleccions de diumenge (hi compto el Mas, encara que ell no vol que sigui dit que ho és) els falta respecte per la gent i els sobra demagògia, els falta ambició i els sobra curtesa de mires, els falta estratègia a llarg termini i els sobra tacticisme. Els falta generositat i els sobra egoïsme. Els falta paciència i els sobren les urgències. Els falta intel·ligència i els sobra covardia. 

D'ençà de les Consultes sobre la independència, un fet que vaig viure de prop i que em va emocionar precisament perquè incloïa tot allò que dic que els manca als nostres polítics, que em miro els programes electorals dels partits catalans, en segueixo l'actualitat a la premsa i parlo amb veïns i amics per veure si hi ha alguna proposta que em convenci, algun argument que em produeixi trempera, algun discurs que no em desil·lusioni... però no n'he trobat cap, la veritat. És per això que, entre votar amb el nas tapat i fer-ho en blanc, finalment triaré en blanc. I no us podeu imaginar prou que greu que em sap!
   







dimecres, 17 de novembre de 2010

No tinc gaire gana

Amb aquest article inauguro columna a l'anoiadiari.cat. Si tot va bé, cada mes hi publicaré un text sobre la llengua catalana i els seus soferts parlants. La columna es titula Coses que ens passen. Perquè ens en passen, tot i que de vegades ni ens n'adonem. 
Espero que us agradi.
Aquest és l'enllaç:

http://blogs.anoiadiari.cat/marc-guarro/blog/1329/no-tinc-gaire-gana 

dilluns, 8 de novembre de 2010

Gais i lesbianes contra el Papa


És de sobres coneguda la posició oficial de l'església catòlica davant dels homes i dones homosexuals: els incomprèn, els qualifica de desviats, els nega el dret a ser lliurement el que són, els condemna. Els condemna en aquesta vida i, m'imagino, que encara més en l'altra (suposant que n'hi hagi una altra). No és gens estrany, doncs, que alguns membres d'aquest col·lectiu organitzessin un acte de protesta aprofitant la visita d'ahir a Barcelona del cap d'aquesta església, Benet XVI, el Papa de Roma.
Diuen les cròniques que un centenar de gais i lesbianes es van trobar davant del Museu Diocesà per morrejar-se en el moment en què el Sant Pare hi passava pel davant. No sabem (les cròniques no ho diuen) si Benet XVI va mirar cap al museu en aquell precís instant, ni si va veure l'humit espectacle que tendrament se li oferia. Tampoc diuen, en cas que ho hagués fet, si per una lògica associació d'idees (el sexe és un fet natural, però aliè al Sant Pare, com tothom sap), a Ratzinger li van venir a la memòria els casos de pederàstia en què s'han vist implicats centenars de capellans catòlics arreu del món. Capellans sens dubte desviats que tenien relacions sexuals amb menors d'edat, ministres de Déu que no mereixen cap mena de comprensió ni de perdó en aquesta vida. I vull pensar que en l'altra menys, naturalment.

     

dissabte, 6 de novembre de 2010

Fotoclip per a la cançó No falta res, de Roger Mas




No falta res


Seixanta-sis dies sense tu, no sé on tinc el cap aquests dos mesos.

Seixanta-sis dies sense tu, en falten només una dotzena, ja ets aquí.
 


I jo, d'esperar-te, no me'n canso mai i et vull només a tu.
Potser la distància m'ho està emboirant tot, però, ja 
ets aquí.
            




No pots imaginar-te quantes dolces dolenteries 
t'esperen aquí, totes per a tu.



No pots imaginar-te quantes carícies perverses tinc per a tu, totes per a tu.




Què he de fer a través de mil quilòmetres,





què he de fer si no puc estar dintre teu.



Em perdo per corriols on llisquen els pensaments, tinc tantes ganes de tenir-te aquí.



Michela, no falta res perquè estiguem per fi junts ja.
Michela, no falta res, no falta res, ja ets aquí amb mi, al meu costat. 

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ha mort el lingüista Joan Solà


Només el vaig poder escoltar una vegada en persona, durant la celebració, l'estiu de 2009, a Girona, del 1r Congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana. Aquella tarda de juliol, en el que ell va anomenar una "reunió de col·legues", Solà va bastir un discurs moderadament optimista però realista sobre la situació actual del català; un discurs abrandat, valent, brillant i emocionant en defensa de la nostra llengua i, sobretot, d'empenta a l'autoestima dels catalans. Solà estava convençut que una llengua no mor si el poble que la usa la pot defensar des de la llibertat; i a l'inrevés, que un poble sotmès no se'n podrà sortir mai de salvar la seva llengua ni de salvar-se a si mateix. Hi estic completament d'acord.
Recordo la gran ovació que li vam dedicar en acabar l'acte, tothom dempeus, i el mig somriure d'humil agraïment amb què ens va correspondre. Abans i després d'aquell dia, l'obra de Solà -directament dels seus llibres i a través d'alguns dels seus deixebles, que han esdevingut mestres meus- m'ha acompanyat sempre que m'he hagut d'enfrontar amb la redacció o la revisió d'un text escrit en català. La seva visió renovadora de la llengua, la seva defensa d'un català correcte però coherent, culte però comprensible i acceptable per al gruix dels parlants, genuí però permeable a les noves aportacions, és també, des de fa anys, la meva visió.
Moltes gràcies, doctor Solà, moltíssimes gràcies. Procurarem ser dignes del vostre exemple i lluitarem perquè no s'apagui la flama.    

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Una nit d'homes sols

Quan per algun motiu la meva filla no dorm a casa, el meu fill de vuit anys i jo celebrem el que anomenem "una nit d'homes sols". Per al nano, que sa germana gran no hi sigui deu ser una mica com quan el director marxa de l'oficina, perquè ens entenguem. Les dones piloteu el món, d'alguna manera ho sabeu des de la més tendra infància i, naturalment, practiqueu amb els homes que teniu més a prop.  
Tan bon punt la deixem a casa de l'amiga, posem per cas, pare i fill anem al vídeoclub, triem una peli per llogar sense haver de negociar i comprem xutxes. En arribar a casa, passem la clau i jo dic: "Ei, tio, estem sols, tu i jo!" El meu fill respon: "Que guai!" Apamem l'espai, ens posem còmodes i prenem possessió del territori. Mengem frankfurts i crispetes i ens instal·lem davant de la tele amb tot el sofà per a nosaltres dos. També trobem a faltar una mica la reina de la casa, sincerament, però ens estem prou de dir-nos-ho l'un a l'altre per no esguerrar la festa.
A les nostres nits d'homes sols no fem res de l'altre món, i tot, o gairebé tot, és confessable. I si m'he deixat alguna cosa per explicar és en part per preservar la nostra intimitat, només faltaria!, i en part també com a pueril venjança de totes les vegades, tantes, que he hagut de conformar-me amb un breu i expeditiu "Ves què, no res d'especial!" quan he preguntat a dues dones que tornaven juntes del lavabo, rient i intercanviant-se mirades malicioses: "Què coi hi fèieu, allà, tanta estona?"

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Fredolics saltejats in situ (recepta per a un diumenge al migdia)


Dificultat:
 

Si la sort acompanya, el plat és facilíssim. En aquest cas van concórrer les següents circumstàncies:
- Ser ahir, diumenge, a Valldarques (terme municipal de Coll de Nargó, a l'Alt Urgell).
- Que es faci l'hora de dinar havent visitat la magnífica església romànica recentment restaurada, els roures catalogats com a munumentals per la Generalitat de Catalunya i la Rectoria, una casa situada en un indret pintoresc com n'hi ha pocs, al capdamunt d'un penya-segat impossible al mig del riu.
- Buscant un lloc per instal·lar la furgo i dinar, fer cap a una font el nom de la qual ara mateix no recordo. En tot cas, hi sabria tornar demà. I d'aquí a deu anys també: tinc molta memòria per als moments importants.
- Tenir ganes de fer un pix i trobar, casualment, un rogle de fredolics que creuen els dits perquè no ens hi pixem al damunt.

Instrumental:
 

- 1 clínex per acabar com cal la feina que estem fent i començar-ne una altra. Higiene per damunt de tot!
- 1 ganivet de cuina.
- 1 tupper la mida del qual permeti d'encabir-hi els bolets trobats.
- Un colador.
- 1 paella amb les mateixes característiques del tupper quant a cabuda.
- Una furgoneta Volkswagen California o, en el seu defecte, un fogonet. Quina gràcia!: furgoneta-fogonet, furgoneta-fogonet!
- Un magiclic. És el que jo duc a la Júlia, però una capsa de llumins o un encenedor corrents també serveixen.
 
Ingredients:
 
- Els fredolics, ben nets i escorreguts. En aquest punt, cal dir que va resultar molt valuosa la tria d'una font com a àrea de picnic. La sort, que torna a intervenir.
- Oli, una mica.
- Sal, força.
- Herbes aromàtiques, al gust. Hi ha qui fa servir all i julivert quan cuina bolets. En la meva opinió, no és només un error, és un atemptat. L'all té la menyspreable característica de matar els sabors de tots els aliments. L'all és a la cuina el que la música dels 40 Principales és al fil musical: ho empastifa tot.


Elaboració:

- Els fredolics nets, a la paella a foc baix, salats i amb un raig d'oli. Primer faran aigua i després se la beuran. A mi m'agrada rematar-los a foc fort perquè s'enrosseixin, i, quan gairebé ja estan, els amaneixo amb les herbetes. També els deixo refredar una mica abans de menjar-me'ls: els menjars que cremen no tenen gust de res.

Maridatge:

- Un vi blanc, no gaire jove, els va de primera, als fredolics. Passa que jo no en tenia, de vi blanc, només aigua de Coll de Nargó i Coca-Cola de llauna comprada molt bé de preu a la cansaladeria Tarrés i Tarrés, del mateix poble. 
Per cert, el bull blanc de llengua que hi elaboren és molt bo, però el de cansalada del coll és sublim. Si el voleu tastar, encara en tinc una mica a la nevera.







 

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Nosaltres ens vam avançar al Nobel

Fa pocs mesos, al club de lectura de Carme vam llegir i comentar Pantaleón y las visitadoras, una novel·la espaterrant de Mario Vargas Llosa.  Casualment, el mateix llibre l'estan llegint aquests dies els membres del club de lectura dels Hostalets de Pierola. Cal dir que tots dos clubs comparteixen i pateixen el mateix moderador, servidor de vostès, i aquí té una butxaqueta per si vol posar-hi res
La setmana passada, el jurat dels Nobel va atorgar al peruà el premi més sonat que pot rebre un escriptor. Nosaltres, els lectors,  ja n'hi havíem donat abans un altre: Pantaleón... ens va agradar molt, moltíssim. Si mai en Vargas té intenció de visitar Carme, li demanem sisplau que ens ho faci saber amb uns quants dies d'antelació, que li farem una bona rebuda amb galetes i mistela (no tenim gaire pressupost),  el felicitarem efusivament i lo sinyor alcalde el rebrà al Saló de Plens de la Casa de la Vila. Pel que fa als Hostalets,  potser és millor esperar a veure què passa el dia que ens reunim al club per comentar la novel·la, si també fa trempera o els vénen ganes d'engegar-la a la llar de foc amb mi al darrere... Si, com espero, la troben divertida i ben escrita, ja faré les gestions oportunes amb l'Ajuntament per organitzar la benvinguda (els Hostalets és més gran que Carme, i el consistori és més pòtent econòmicament; estic segur que un sopar caurà, Don Mario).

Qui no hagi llegit Pantaleón y las visitadoras ni cap altra de les obres de Mario Vargas Llosa, que no pateixi gens per trobar-les, que amb l'aval del Nobel se'n faran reedicions per donar i per vendre. Bé,  ben mirat, per donar no, només per vendre.