diumenge, 28 de novembre del 2010

El vot en blanc, tercera força a Catalunya


El politòleg Roger Buch, a qui segueixo regularment, té penjats en el seu blog tres articles molt bons sobre el vot en blanc. El més recent dels tres el va publicar el passat 13 de novembre, i fa referència a un baròmetre electoral del CEO segons el qual el vot en blanc podria arribar a ser la tercera força política de Catalunya. Us faig un extracte de les coses més interessants que al meu parer s'hi diuen sobre el fenomen del vot en blanc, un vot que darrerament agafa importància tot i la voluntat dels polítics de treure-n'hi, naturalment. N'hi ha que només senten el que volen escoltar. Les remarques en color carbassa són meves:

"Segons el darrer baròmetre electoral del CEO, publicat la setmana passada, el vot en blanc podria ser la tercera força a Catalunya. És a dir que darrera de CiU i PSC, seria l’opció que més suports tindria."

"Si el vot en blanc arribés, com diu el baròmetre, al 7,6% dels enquestats, significaria un percentatge encara més elevat entre els qui haurien anat a votar, i suposaria un toc d’atenció de dimensió considerable."

"Aquest tipus de vot és actualment un vot de prestigi i s’ha demostrat que molta de la gent que diu que votarà en blanc, finalment opta per l’abstenció o s’acaba decantant a darrera hora, i potser amb la pinça al nas, per una llista concreta."

"En tot cas, els electors que segons el baròmetre afirmen que votaran en blanc el 28N, són el 9,2% dels antics votants d’Esquerra, el 7,7% dels d’ICV i el 6,5% dels del PSC."

"També s’ha especulat aquests dies sobre el possible efecte del vot en blanc en la possible entrada de nous partits al Parlament. Així, a la circumscripció de Barcelona, si un gran nombre de persones votessin en blanc en comptes de fer-ho per l’abstenció, encariria l’assoliment del 3%. Per poder concórrer al repartiment d’escons cal assolir més d’un 3% de vots vàlids i el vot blanc es considera vàlid. Més vots en blanc en comptes d’abstencions, voldrà dir més participació i, per tant, més vots absoluts necessaris per arribar al 3%."


També us poso l'ellaç per si el voleu llegir sencer:

El vot blanc, tercera força de Catalunya 


Els altres dos articles sobre el vot en blanc del blog del Roger apunten en la mateixa línia. Us transcric un paràgraf de l'article titulat Què en sabem, del vot en blanc?, publicat el 13 de febrer de 2008, que em sembla que aporta molta llum al tema. Com a mínim, queda prou clar que el vot en blanc no es pot dir que sigui irreflexiu ni que respongui a una manca de compromis o de motivació del votant, com sovint es fa, jo crec que també molt equivocadament, amb l'abstenció. Fins i tot hi ha qui suma vots en blanc i nuls en un clar menyspreu cap a milers de ciutadans. Les remarques tornen a ser meves:

"Com cal interpretar el vot en blanc?El vot en blanc, tot i que no tant com l'abstenció, és difícil d'interpretar. Les crides públiques al vot en blanc parteixen del supòsit de què un increment del vot en blanc s'haurà d'interpretar segons la pròpia conveniència, com si tothom hagués tingut les mateixes motivacions per exercir-lo. És el crit del "ara se n'adonaran!" dirigit als polítics. I la resposta és: sí, però, que se n'adonaran?. De què els nacionalistes haurien d'haver fet coalició al govern de la Generalitat?, de què hem de demostrar que no som espanyols? de què ERC hauria de passar a l'oposició?, de què ja n'hi ha prou de llistes tancades?, de què no es vol més democràcia representativa? de què els socialistes haurien d'haver fet dimitir Magdalena Alvárez?, de què Zapatero és un embustero? de què tots són iguals i que fins que no canviïn, ja s'ho faran? de què cal solidaritzar-se amb el defenestrat Piqué? de què els partits s'haurien d'adonar de la importància que té Europa?, tal com diu Maragall, de què Duran i Lleida no hauria de ser el candidat de CiU perquè esbiaixa massa cap a la dreta?. Aquests arguments i molts més els hem escoltat aquests dies. Tot i que alguns no són pas incoherents entre ells, tampoc podem dir que responguin a un mateix patró.
Ara bé, existeix un vot en blanc causat per una desafecció a la classe política en general, que pot criticar un allunyament entre polítics i ciutadans. Podria ser un elector que se sentiria més còmode votant llistes obertes o participant en unes primàries i que ha perdut confiança amb els partits actuals. Però existeix una altra motivació important, de crítica al propi partit. És el vot d'aquells que estan disconformes amb l'estratègia del partit més proper a les seves idees, que normalment han votat, i que volen castigar-lo perquè no ha actuat tal com esperaven. No s'atreveixen a votar-ne un de més allunyat ideològicament i el castiguen."

 Aquest és l'enllaç del segon article:


Què en sabem del vot en blanc?


 

dissabte, 27 de novembre del 2010

Per un independentisme valent i intel·ligent (2)

Aquest dies he rebut diversos SPAM que pretenen convènce'm que demà voti en un o altre sentit. Us en transcric un que vol que voti Reagrupament. El missatge no ha produït en mi l'efecte desitjat per l'autor, ans el contrari, perquè la majoria d'arguments no són altra cosa que un atac barroer i maldestre a SI, en una mostra claríssima de tot allò de què us parlava en l'anterior post: la manca d'unitat de l'independentisme, el tacticisme, la curtesa de mires, l'egoisme, la covardia... En aquest cas, tot condensat en la marranada pueril del simpatitzant de Reagrupament que m'ha enviat l'e-mail. Amb aquest independentisme fratricida de pa sucat amb oli no arribarem mai enlloc, enlloc. Us remarco els míssils en color carbassa:



Jo no dubto, jo votaré Reagrupament!
Per què?

Per moltes raons:
- En Joan Carretero l'any 2008 ja parlava d'una candidatura independentista transversal.
- Reagrupament fa temps que tenen com a objectiu principal la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya.
Altres ho han copiat i ens volen fer creure que és idea seva...
- Reagrupament va escriure fa temps una proposta de Constitució Catalana com a primera Llei que presentaran al Parlament. Ara altres s'han inventat una "llei de la independència"...
- Reagrupament fa molt de temps que estan treballant per la independència.
Altres partits han aparegut d'un dia per l'altre després de veure l'èxit de la manifestació del 10J...

Però un partit no es pot fer d'un dia per l'altre: es necessita programa, filosofia, idees, candidats...
Com s'aconsegueix tot això?
Doncs molt fàcil: copiant el Programa i la filosofia d'una formació que porta temps treballant!

I com s'omplen les llistes?
Molt fàcil també: oferint a membres d'altres formacions ser cap de llista a la seva demarcació.

Així és com es passa de tenir poques possibilitats de ser escollit, per estar quart de llista a Girona per Reagrupament, a tenir-ne molt més, per ser cap de llista a Girona per una altra formació.

Ja em perdonareu però això, per a mi, no és ser el defensor d'una causa.
D'això jo en dic ser un mercenari!


* Per si no n'hi hagués prou amb això, la nova formació es dedica des del primer dia a difondre falsos rumors sobre Reagrupament, aquells que fa temps que treballen pel mateix que ells volen, i a menysprear-la sense cap mena de vergonya.
Per exemple oferint a ciu i erc una aliança, però no a Reagrupament!

Quin motiu es pot tenir per criticar i deixar de costat aquells que volen i treballen pel mateix que tu?


* A començaments d'octubre un grup de militants i simpatitzants de les noves formacions independentistes van recollir signatures per demanar-los una candidatura única independentista i evitar la dispersió de vots.

Reagrupament va fer una proposta:

- Acceptava presentar-se amb les sigles de l'altre partit;
- Acceptava el programa de l'altre (al cap i a la fi era una còpia del de Reagrupament);
- Oferia fer les llistes en "cremallera" a totes les circumscripcions (un i un alternatius d'ambdues formacions);
- Cedia el cap de llista per Barcelona (s'entén que és la circumscripció que més possibilitats inicials té de sortir)

La podeu trobar més raonable o menys, però era una oferta de coalició!

La resposta que va rebre Reagrupament va ser: 'NO.'
No va haver-hi cap altra contraproposta ni intent de negociació de cap tipus per part de l'altra formació.


El termini per presentar les candidatures s'acabava el 15 d'octubre
Reagrupament Independentista la va presentar el mateix dia 15, esgotant el temps.
L'altre grup que diu voler la unitat ho va fer el dia 13, dos dies abans que s'acabés el termini!

És ben clar quina de les dues formacions ha treballat més i té més interès en la unitat dels independentistes...


* Al final dels actes de Reagrupament s'obre un torn de preguntes i respostes i els assistents poden formular els seus dubtes i rebre resposta dels ponents. Quants altres partits coneixeu que ho facin??? Els mítings d'altres partits són monòlegs als que vas a escoltar el que et volen dir i només el que et volen dir, i no es permet fer preguntes a ningú.

Per què els candidats a representar el poble no volen donar la veu al poble?


* Albert Pereira Solé, exdirector general d'Administració Local al Departament de Governació quan Carretero era Conseller, el 2008 descrivia l'austeritat que va caracteritzar la seva actuació:
- Carretero fins i tot es va posar un llit al despatx de la conselleria per estalviar-se pagar l'hotel i desplaçaments
- Menjava de menú en comptes de cobrar dietes
- Va fer disminuir el seguici que l'acompanyava a les visites oficials (de 2 cotxes va passar a un de sol, el del mateix conseller)
- No va nomenar mai un cap de protocol, càrrec existent a tots els altres departaments de la Generalitat
- Era especialment gasiu amb l'encàrrec d'informes externs.

Gràcies a l'austeritat de'n Joan Carretero al davant del seu departament es va crear un fons de 7 milions d'euros per a ajudar els pobles petits!


* Quan en Joan Carretero era conseller van contractar una experta informàtica.
Aquesta experta va contractar uns serveis necessaris i imprescindibles amb una empresa privada... però que estava relacionada amb el seu propi marit.

Quan en Carretero ho va saber va cessar immediatament l'experta i al Director General que hauria d'haver-la controlat.

Això sí és Regeneració democràtica!
A veure si trobeu un altre polític o expresident d'equip de futbol que faci això!!!


* Reagrupament mostra al seu web gràfiques amb els donatius que reben cada dia.
D'on treuen els diners els altres partits?
Només de l'única quota que han pagat els militants i dels donatius que facin?

A altres partits de nova creació la seva cúpula MAI haurà de passar comptes a NINGÚ perquè legalment ells en són els amos i senyors i ni tan sols es poden fer auditories perquè ningú pot demanar-les legalment!


* Jo no sé què volen altres formacions però sí sé el què vol Reagrupament perquè fa temps que està treballant perquè ens tornin el que és nostre i per la llibertat del nostre poble.

Per què altres creen un partit nou per copiar i ocupar l'espai que ja ocupa un altre?
Reagrupament treballava per la unitat de l'independentisme però després d'aparèixer altres formacions ara els independentistes semblem estar més dividits que mai.
Qui hi surt guanyant amb això? Tots hi hem perdut!


* En definitiva, potser hi ha formacions que tenen caps de llista molt populars i saben fer unes campanyes de màrqueting molt efectives, però el seu no és ni el tarannà ni el concepte de moralitat o servei públic que jo espero d'aquells que m'han de representar ni d'aquells que vull que dirigeixin el meu país.
No tot s'hi val per guanyar!

Potser aquest tipus de formacions aconseguiran enlluernar molta gent però això no vol dir ni que es mereixin el nostre recolzament ni que hagin fet les coses millor.
Jo valoro aquells que obtenen els seus resultats per l'esforç del treball a través del temps, com
Reagrupament.

Per totes aquestes raons a mi no em donaran garsa per perdiu.
Jo votaré Reagrupament Independentista!

dilluns, 22 de novembre del 2010

Per un independentisme valent i intel·ligent



Només amb valentia, intel·ligència i paciència arribarà la Catalunya independent. Cosa que no s'esdevindrà demà passat, per cert: només cal veure els quebequesos, o els escocesos, per fer-se una idea de com de llarg és el camí. Ara per ara, els independentistes no som prou en nombre per pensar en proclamar la independència de Catalunya des del balcó de la Generalitat diumenge al vespre, i aquests venedors de fum que ens ho prometen farem millor de no escoltar-nos-els si no volem patir una nova decepció. Primer ens cal que els convençuts unim esforços (desgraciadament, cap dels polítics catalans ha remat decididament en aquesta direcció encara), i després convencem els indecisos i una bona part dels qui malgrat tot pensen que és millor que els catalans continuem sent una colònia sotmesa a Espanya. Serà lent, però els acabarem convencent, perquè les raons lingüístiques, culturals, econòmiques i de tota mena són potents, homologables, s'aguanten les miris com les miris i passen totes les proves del cotó.
Aquest convenciment arribarà, però, a còpia de diàleg i no amb proclames incendiàries ni amb promeses de curta volada. Caldrà treballar molt, durant molt de temps, ser seductors i persuasius. I amb els de la metròpoli, haurem de ser més putes que bonics, defugint les provocacions i aprofitant les seves migdiades per excavar túnels i tallar tanques de filferro.

Als líders independentistes que es presenten a les eleccions de diumenge (hi compto el Mas, encara que ell no vol que sigui dit que ho és) els falta respecte per la gent i els sobra demagògia, els falta ambició i els sobra curtesa de mires, els falta estratègia a llarg termini i els sobra tacticisme. Els falta generositat i els sobra egoïsme. Els falta paciència i els sobren les urgències. Els falta intel·ligència i els sobra covardia. 

D'ençà de les Consultes sobre la independència, un fet que vaig viure de prop i que em va emocionar precisament perquè incloïa tot allò que dic que els manca als nostres polítics, que em miro els programes electorals dels partits catalans, en segueixo l'actualitat a la premsa i parlo amb veïns i amics per veure si hi ha alguna proposta que em convenci, algun argument que em produeixi trempera, algun discurs que no em desil·lusioni... però no n'he trobat cap, la veritat. És per això que, entre votar amb el nas tapat i fer-ho en blanc, finalment triaré en blanc. I no us podeu imaginar prou que greu que em sap!
   







dimecres, 17 de novembre del 2010

No tinc gaire gana

Amb aquest article inauguro columna a l'anoiadiari.cat. Si tot va bé, cada mes hi publicaré un text sobre la llengua catalana i els seus soferts parlants. La columna es titula Coses que ens passen. Perquè ens en passen, tot i que de vegades ni ens n'adonem. 
Espero que us agradi.
Aquest és l'enllaç:

http://blogs.anoiadiari.cat/marc-guarro/blog/1329/no-tinc-gaire-gana 

dilluns, 8 de novembre del 2010

Gais i lesbianes contra el Papa


És de sobres coneguda la posició oficial de l'església catòlica davant dels homes i dones homosexuals: els incomprèn, els qualifica de desviats, els nega el dret a ser lliurement el que són, els condemna. Els condemna en aquesta vida i, m'imagino, que encara més en l'altra (suposant que n'hi hagi una altra). No és gens estrany, doncs, que alguns membres d'aquest col·lectiu organitzessin un acte de protesta aprofitant la visita d'ahir a Barcelona del cap d'aquesta església, Benet XVI, el Papa de Roma.
Diuen les cròniques que un centenar de gais i lesbianes es van trobar davant del Museu Diocesà per morrejar-se en el moment en què el Sant Pare hi passava pel davant. No sabem (les cròniques no ho diuen) si Benet XVI va mirar cap al museu en aquell precís instant, ni si va veure l'humit espectacle que tendrament se li oferia. Tampoc diuen, en cas que ho hagués fet, si per una lògica associació d'idees (el sexe és un fet natural, però aliè al Sant Pare, com tothom sap), a Ratzinger li van venir a la memòria els casos de pederàstia en què s'han vist implicats centenars de capellans catòlics arreu del món. Capellans sens dubte desviats que tenien relacions sexuals amb menors d'edat, ministres de Déu que no mereixen cap mena de comprensió ni de perdó en aquesta vida. I vull pensar que en l'altra menys, naturalment.

     

dissabte, 6 de novembre del 2010

Fotoclip per a la cançó No falta res, de Roger Mas




No falta res


Seixanta-sis dies sense tu, no sé on tinc el cap aquests dos mesos.

Seixanta-sis dies sense tu, en falten només una dotzena, ja ets aquí.
 


I jo, d'esperar-te, no me'n canso mai i et vull només a tu.
Potser la distància m'ho està emboirant tot, però, ja 
ets aquí.
            




No pots imaginar-te quantes dolces dolenteries 
t'esperen aquí, totes per a tu.



No pots imaginar-te quantes carícies perverses tinc per a tu, totes per a tu.




Què he de fer a través de mil quilòmetres,





què he de fer si no puc estar dintre teu.



Em perdo per corriols on llisquen els pensaments, tinc tantes ganes de tenir-te aquí.



Michela, no falta res perquè estiguem per fi junts ja.
Michela, no falta res, no falta res, ja ets aquí amb mi, al meu costat.