dimecres, 27 d’octubre del 2010

Ha mort el lingüista Joan Solà


Només el vaig poder escoltar una vegada en persona, durant la celebració, l'estiu de 2009, a Girona, del 1r Congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana. Aquella tarda de juliol, en el que ell va anomenar una "reunió de col·legues", Solà va bastir un discurs moderadament optimista però realista sobre la situació actual del català; un discurs abrandat, valent, brillant i emocionant en defensa de la nostra llengua i, sobretot, d'empenta a l'autoestima dels catalans. Solà estava convençut que una llengua no mor si el poble que la usa la pot defensar des de la llibertat; i a l'inrevés, que un poble sotmès no se'n podrà sortir mai de salvar la seva llengua ni de salvar-se a si mateix. Hi estic completament d'acord.
Recordo la gran ovació que li vam dedicar en acabar l'acte, tothom dempeus, i el mig somriure d'humil agraïment amb què ens va correspondre. Abans i després d'aquell dia, l'obra de Solà -directament dels seus llibres i a través d'alguns dels seus deixebles, que han esdevingut mestres meus- m'ha acompanyat sempre que m'he hagut d'enfrontar amb la redacció o la revisió d'un text escrit en català. La seva visió renovadora de la llengua, la seva defensa d'un català correcte però coherent, culte però comprensible i acceptable per al gruix dels parlants, genuí però permeable a les noves aportacions, és també, des de fa anys, la meva visió.
Moltes gràcies, doctor Solà, moltíssimes gràcies. Procurarem ser dignes del vostre exemple i lluitarem perquè no s'apagui la flama.    

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Una nit d'homes sols

Quan per algun motiu la meva filla no dorm a casa, el meu fill de vuit anys i jo celebrem el que anomenem "una nit d'homes sols". Per al nano, que sa germana gran no hi sigui deu ser una mica com quan el director marxa de l'oficina, perquè ens entenguem. Les dones piloteu el món, d'alguna manera ho sabeu des de la més tendra infància i, naturalment, practiqueu amb els homes que teniu més a prop.  
Tan bon punt la deixem a casa de l'amiga, posem per cas, pare i fill anem al vídeoclub, triem una peli per llogar sense haver de negociar i comprem xutxes. En arribar a casa, passem la clau i jo dic: "Ei, tio, estem sols, tu i jo!" El meu fill respon: "Que guai!" Apamem l'espai, ens posem còmodes i prenem possessió del territori. Mengem frankfurts i crispetes i ens instal·lem davant de la tele amb tot el sofà per a nosaltres dos. També trobem a faltar una mica la reina de la casa, sincerament, però ens estem prou de dir-nos-ho l'un a l'altre per no esguerrar la festa.
A les nostres nits d'homes sols no fem res de l'altre món, i tot, o gairebé tot, és confessable. I si m'he deixat alguna cosa per explicar és en part per preservar la nostra intimitat, només faltaria!, i en part també com a pueril venjança de totes les vegades, tantes, que he hagut de conformar-me amb un breu i expeditiu "Ves què, no res d'especial!" quan he preguntat a dues dones que tornaven juntes del lavabo, rient i intercanviant-se mirades malicioses: "Què coi hi fèieu, allà, tanta estona?"

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Fredolics saltejats in situ (recepta per a un diumenge al migdia)


Dificultat:
 

Si la sort acompanya, el plat és facilíssim. En aquest cas van concórrer les següents circumstàncies:
- Ser ahir, diumenge, a Valldarques (terme municipal de Coll de Nargó, a l'Alt Urgell).
- Que es faci l'hora de dinar havent visitat la magnífica església romànica recentment restaurada, els roures catalogats com a munumentals per la Generalitat de Catalunya i la Rectoria, una casa situada en un indret pintoresc com n'hi ha pocs, al capdamunt d'un penya-segat impossible al mig del riu.
- Buscant un lloc per instal·lar la furgo i dinar, fer cap a una font el nom de la qual ara mateix no recordo. En tot cas, hi sabria tornar demà. I d'aquí a deu anys també: tinc molta memòria per als moments importants.
- Tenir ganes de fer un pix i trobar, casualment, un rogle de fredolics que creuen els dits perquè no ens hi pixem al damunt.

Instrumental:
 

- 1 clínex per acabar com cal la feina que estem fent i començar-ne una altra. Higiene per damunt de tot!
- 1 ganivet de cuina.
- 1 tupper la mida del qual permeti d'encabir-hi els bolets trobats.
- Un colador.
- 1 paella amb les mateixes característiques del tupper quant a cabuda.
- Una furgoneta Volkswagen California o, en el seu defecte, un fogonet. Quina gràcia!: furgoneta-fogonet, furgoneta-fogonet!
- Un magiclic. És el que jo duc a la Júlia, però una capsa de llumins o un encenedor corrents també serveixen.
 
Ingredients:
 
- Els fredolics, ben nets i escorreguts. En aquest punt, cal dir que va resultar molt valuosa la tria d'una font com a àrea de picnic. La sort, que torna a intervenir.
- Oli, una mica.
- Sal, força.
- Herbes aromàtiques, al gust. Hi ha qui fa servir all i julivert quan cuina bolets. En la meva opinió, no és només un error, és un atemptat. L'all té la menyspreable característica de matar els sabors de tots els aliments. L'all és a la cuina el que la música dels 40 Principales és al fil musical: ho empastifa tot.


Elaboració:

- Els fredolics nets, a la paella a foc baix, salats i amb un raig d'oli. Primer faran aigua i després se la beuran. A mi m'agrada rematar-los a foc fort perquè s'enrosseixin, i, quan gairebé ja estan, els amaneixo amb les herbetes. També els deixo refredar una mica abans de menjar-me'ls: els menjars que cremen no tenen gust de res.

Maridatge:

- Un vi blanc, no gaire jove, els va de primera, als fredolics. Passa que jo no en tenia, de vi blanc, només aigua de Coll de Nargó i Coca-Cola de llauna comprada molt bé de preu a la cansaladeria Tarrés i Tarrés, del mateix poble. 
Per cert, el bull blanc de llengua que hi elaboren és molt bo, però el de cansalada del coll és sublim. Si el voleu tastar, encara en tinc una mica a la nevera.







 

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Nosaltres ens vam avançar al Nobel

Fa pocs mesos, al club de lectura de Carme vam llegir i comentar Pantaleón y las visitadoras, una novel·la espaterrant de Mario Vargas Llosa.  Casualment, el mateix llibre l'estan llegint aquests dies els membres del club de lectura dels Hostalets de Pierola. Cal dir que tots dos clubs comparteixen i pateixen el mateix moderador, servidor de vostès, i aquí té una butxaqueta per si vol posar-hi res
La setmana passada, el jurat dels Nobel va atorgar al peruà el premi més sonat que pot rebre un escriptor. Nosaltres, els lectors,  ja n'hi havíem donat abans un altre: Pantaleón... ens va agradar molt, moltíssim. Si mai en Vargas té intenció de visitar Carme, li demanem sisplau que ens ho faci saber amb uns quants dies d'antelació, que li farem una bona rebuda amb galetes i mistela (no tenim gaire pressupost),  el felicitarem efusivament i lo sinyor alcalde el rebrà al Saló de Plens de la Casa de la Vila. Pel que fa als Hostalets,  potser és millor esperar a veure què passa el dia que ens reunim al club per comentar la novel·la, si també fa trempera o els vénen ganes d'engegar-la a la llar de foc amb mi al darrere... Si, com espero, la troben divertida i ben escrita, ja faré les gestions oportunes amb l'Ajuntament per organitzar la benvinguda (els Hostalets és més gran que Carme, i el consistori és més pòtent econòmicament; estic segur que un sopar caurà, Don Mario).

Qui no hagi llegit Pantaleón y las visitadoras ni cap altra de les obres de Mario Vargas Llosa, que no pateixi gens per trobar-les, que amb l'aval del Nobel se'n faran reedicions per donar i per vendre. Bé,  ben mirat, per donar no, només per vendre.