dimarts, 28 de desembre del 2010

Nanorelats (4)

     En descobrir la malifeta, va renyar el gos i li va dir: "Pobre!, si no saps per què fas les coses, oi?"
     Cinc minuts després, quan era a punt de sortir de casa, va veure al mirall del rebedor que s'havia vestit per anar a treballar... tot i ser festa.

divendres, 24 de desembre del 2010

Nadal, un poema per llegir i per escoltar

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat.

Els de casa                  a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena
i els recullen les plomes
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
−i tan pobres com som−.
Jesús ja serà nat,
ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos        arrencarà a plorar.


Joan Salvat-Papasseit

dijous, 23 de desembre del 2010

La immersió lingüística a Catalunya





Mireu, si sempre ho diem nosaltres, al final ningú no ens escolta. Per això m'ha semblat bona idea de deixar que parlin ells a favor nostre. 

El senyor Moreno Cabrera és un lingüista de prestigi, catedràtic, a més, de la Universidad Autónoma de Madrid, i gens sospitós de cap altra cosa. En aquesta entrevista, publicada a eldebat.cat el 14 de setembre de 2008 a propòsit de la publicació del seu llibre El nacionalismo lingüístico, Moreno diu algunes coses importants. Us en faig un extracte, i us deixo l'enllaç a l'entrevista sencera. Si teniu deu minuts, no us la perdeu:



- Pero usted, en cambio, sostiene que hay un nacionalismo lingüístico por parte española.
- Al titular así mi libro, seguro que mucha gente lo ha leído con la intención de reafirmar sus ideas. Para ellos, la lectura del libro puede resultar insoportable, porque se pone de manifiesto una cosa que está oculta, que es el nacionalismo de Estado. Que no se reconoce como tal porque se parte de la falacia de que, una vez establecido el Estado, en este caso, el español, se produce una superación de todas las diferencias étnicas e identitarias. En el libro demuestro que eso es completamente falso. No sólo el Estado no ha trascendido la cuestión nacional, sino que se basa en una nación, una cultura y una lengua concreta, que sigue siendo la lengua castellana. 



- Por este mismo motivo, ¿son apropiadas las medidas de fomento de la lengua tales como la inmersión lingüística?
- La única inmersión lingüística que conozco es la del castellano. En Cataluña no hay inmersión lingüística. Si en Cataluña se usa el catalán en la escuela, eso me parece normal. ¿Diríamos que enseñar en castellano en Madrid es inmersión lingüística? Yo no lo diría. Por inmersión entendemos lo que ocurre cuando una lengua oficial no es la lengua de la población y se obliga a usar esta lengua en la escuela, cosa que pasa en muchos países del mundo. En Nigeria, la lengua de la escuela es el inglés, y cualquier niño que se quiera escolarizar tiene que aprender inglés. Que no lo habla ni él ni nadie de su familia. Porque el inglés, y ésta es la cuestión, no es una lengua de Nigeria, es una lengua impuesta por las potencias coloniales. Pero el catalán no es una lengua impuesta por las potencias coloniales, es la lengua propia de Cataluña.



- Pero buena parte de la opinión pública española tiene la percepción contraria, que el castellano es una lengua de segunda en Cataluña y que está perseguido.
- Es que debería ser de segunda, claro que sí. Por las razones que ya he dado. Exactamente igual que el catalán es una lengua de segunda en Castilla.
Pero el caso es que no lo es, que sigue siendo dominante en muchos ámbitos. La idea de que el castellano se ha perseguido en Cataluña es una manipulación ideológica. Quien ha ido a Cataluña sabe que eso no es así, pero el que no ha ido se lo acaba creyendo.(...)



- ¿Cómo ha sido recibido su libro en el resto del Estado?
- Prácticamente todas las reseñas y entrevistas que he tenido han sido de Cataluña, Galicia o el País Vasco. En el resto del Estado, el libro casi no ha tenido ninguna incidencia. A la gente le gusta leer opiniones que refuercen las suyas, no opiniones totalmente contrarias.


Entrevista a Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista i catedràtic de la Universidad Autónoma de Madrid.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Nanorelats (3)

Va desar el pintallavis i va tancar la bossa. Just en entrar al taxi, una bala precisa li va foradar el coll. Els curiosos van poder veure que la sang de la dona i el cosmètic eren del mateix color. 

divendres, 10 de desembre del 2010

Nanorelats (2)



Quan el sobre, amb la papereta a dins, va tocar el fons de l'urna es va convertir en un frenètic ocell engabiat.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Nanorelats (1)

El Miquel, que sembla una esperança* però que en realitat és un cronopi*, em provoca publicant el que ell anomena nanorelats, uns textos que, com tothom ha pogut deduir, no destaquen precisament per la seva llargària. Al seu mur del Facebook n'hi té uns quants. Accepto, doncs, el desafiament i jo també en publicaré aquí de tant en tant, coronats per una foto al·legòrica. Avui postejo el primer:




Presa del pànic, va tancar la porta amb pany i forrellat sense adonar-se que el gos rabiós s'havia esmunyit cap a dins i l'esperava just al seu darrere.




*Més informació a Historias de cronopios y de famas, de Julio Cortázar. 

dijous, 2 de desembre del 2010

Despullat



De tant en tant somio que estic despullat en públic. Per algun motiu he perdut la roba, no sé què n'he fet, potser he recuperat la consciència en un lloc desconegut i no tinc roba, o potser me l'han robada, i la meva nuesa és a la vista de tothom. Això em fa sentir molt incòmode i començo a córrer representa -no n'estic del tot segur- que cap a cobert de les mirades. Busco desesperadament un indret on no hi hagi ningú i em pugui vestir, i sempre em costa molt i passo molta ansietat i molta vergonya. El més curiós del cas és que la gent no s'hi fixa, en mi, tant se'ls en dóna si se'm veu el cul o vaig vestit d'etiqueta, ells fan la seva. Jo ho percebo, això, en el somni, però igualment estic molt nerviós i suo i esbufego. Si ningú no em fa cas, per què tant de neguit, doncs? Desgraciadament, al final sempre passa el mateix: em desperto abans d'haver arribat a refugi i mai no hi ha manera que em pugui vestir. Mai.

Tinc la impressió que no deixaré de somiar que vaig en pilota picada fins que un dia, en el somni, finalment aconsegueixi vestir-me, o fins que algú m'aturi i em digui: "Ei, Marc, on vas tan de pressa?", i comenci a parlar amb mi amb tota naturalitat, com si trobar-se un paio en boles al mig del carrer fos la cosa més normal del món. En un moment de la conversa, potser l'home em demanarà foc, per exemple, jo em posaré a remenar les butxaques buscant l'encenedor i resultarà que estic vestit. O potser passarà que en aturar-se a parlar amb mi me'l miraré de dalt a baix i comprendré de sobte que jo anava mal fixat i que no sóc sol, que ell també està despullat. I com ell, tothom...  O que en realitat va tothom en pilotes tret de mi...

També hi ha la possibilitat que ara que n'he parlat aquí, ja no el torni a tenir més, aquest somni, o que el somni es vegi modificat perquè n'he fet un post, i, a partir d'ara, pot ser que ja no torni a somiar que vaig nu pel carrer, sinó que estic despullat davant de l'ordinador escrivint un text en què explico que sovint somio que vaig pel món sense roba, suant i esbufegant...

No ho sé, tot és tan estrany...!

dimecres, 1 de desembre del 2010

Entre Laporta i Carretero regalen 3 escons



Un altre cop cito el politòleg Roger Buch:

"La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més."

I jo afegeixo: i molta més gent que no els ha votat per haver concorregut per separat a les eleccions ho hauria fet. Estem parlant de 7 escons certs que han quedat finalment en 4, però potser podríem comptar-ne algun més. Una verdadera llàstima. 

L'enllaç al post de l'amic Roger:

Un Parlament amb més tensió nacional