Una nit d'homes sols

Quan per algun motiu la meva filla no dorm a casa, el meu fill de vuit anys i jo celebrem el que anomenem "una nit d'homes sols". Per al nano, que sa germana gran no hi sigui deu ser una mica com quan el director marxa de l'oficina, perquè ens entenguem. Les dones piloteu el món, d'alguna manera ho sabeu des de la més tendra infància i, naturalment, practiqueu amb els homes que teniu més a prop.  
Tan bon punt la deixem a casa de l'amiga, posem per cas, pare i fill anem al vídeoclub, triem una peli per llogar sense haver de negociar i comprem xutxes. En arribar a casa, passem la clau i jo dic: "Ei, tio, estem sols, tu i jo!" El meu fill respon: "Que guai!" Apamem l'espai, ens posem còmodes i prenem possessió del territori. Mengem frankfurts i crispetes i ens instal·lem davant de la tele amb tot el sofà per a nosaltres dos. També trobem a faltar una mica la reina de la casa, sincerament, però ens estem prou de dir-nos-ho l'un a l'altre per no esguerrar la festa.
A les nostres nits d'homes sols no fem res de l'altre món, i tot, o gairebé tot, és confessable. I si m'he deixat alguna cosa per explicar és en part per preservar la nostra intimitat, només faltaria!, i en part també com a pueril venjança de totes les vegades, tantes, que he hagut de conformar-me amb un breu i expeditiu "Ves què, no res d'especial!" quan he preguntat a dues dones que tornaven juntes del lavabo, rient i intercanviant-se mirades malicioses: "Què coi hi fèieu, allà, tanta estona?"