dissabte, 5 de març de 2011

Fernando Pessoa (Lisboa 1888- Lisboa 1935), un poeta imprescindible


Fernando Pessoa és un dels poetes que més m'agraden. Fa molts anys (però molts, molts!) li van dedicar un programa nocturn a Catalunya Ràdio. El programa consistia en la lectura sencera en català de l'Oda marítima, un poema llarguíssim i molt bell on el poeta fa un cant apassionat, cru, bestial, desmesurat, adolorit, del món de la mar (els vaixells, els ports, les tempestes, les nits estelades, els vents...) i, naturalment i sobretot, de les persones que l'habiten.

La lectura em va impressionar tant (jo era aleshores un adolescent impressionable, no com ara, que sóc un home madur impressionable) i em va saber tan greu que s'acabés el programa, (en volia més!) que l'endemà no vaig tenir més remei que córrer a la llibreria a comprar el llibre Poemes d'Álvaro de Campos, que és on deien a la ràdio que podia trobar el poema que m'havia emocionat tant. L'edició de Poemes d'Alvaro de Campos que jau a costat meu ara mateix és del 1985, Edicions del Mall. Té la particularitat que és bilingüe, en portuguès i en català, de manera que pots entendre el que llegeixes en català i, tot seguit, "mastegar" el poema (en veu alta, ho recomano vivament) en el portuguès original per assaborir-lo plenament.

Ui, sí, esclar!, m'he deixat de dir que Álvaro de Campos és un dels tres heterònims que va fer servir en Pessoa. Els altres dos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. Un poeta vital amb una personalitat múltiple. Fascinant!

La possibilitat d'un viatge a Lisboa m'ha fet capbussar de nou en l'univers Pessoa, i m'està tornant a passar com aquella llunyana nit del programa de ràdio: en vull més!, de manera que algun llibreter estarà d'enhorabona: aviat el visitaré amb un bitllet de vint euros a la butxaca.

Us transcric alguns fragments de l'Oda marítima, a veure si us agraden:



Oda marítima (fragments)


(...)

I vosaltres, coses navals, velles joguines somiades!
Componeu fora de mi la meva vida interior!
Quilles, pals i veles, rodes de timó, eixàrcies,
xemeneies de vapors, hèlixs, gàbies, flàmules,
galdrops, escotilles, calderes, col·lectors, vàlvules,
caieu pel meu dedins a munts, amuntegueu-vos
com el contingut confús d'un calaix abocat per terra!
Sigueu vosaltres el tresor de la meva febril gasiveria,
sigueu vosaltres els fruits de l'arbre de la meva imaginació,
tema dels meus cants, sang a les venes de la meva intel-
                                                                               ligència,
vostre sigui el lligam que a l'exterior m'uneix per l'estètica,
forniu-me metàfores, imatges, literatura,
perquè en veritat, seriosament, literalment, 
les meves sensacions són un vaixell amb la quilla a l'aire,
la meva imaginació és una àncora mig submergida,
el meu neguit un rem trencat,
i el teixim dels meus nervis una xarxa assecant-se a la
                                                                                platja!
(...)

Ei mariners, gabiers! ei tripulants, pilots!
Navegants, mareants, mariners, aventurers!
Ei capitans de vaixell! Homes dels pals, del timó!
Homes que dormen en rústegues lliteres!
Homes que dormen amb el Perill espiant per l'escotilla!
Homes que dormen amb la Mort per coixí!
Homes que tenen tendals, que tenen ponts des d'on mirar
la immensitat immensa del mar immens!
Ei manipuladors de les grues de càrrega!
Ei arriadors de veles, fogoners, stewards!
Homes que desen la càrrega a les bodegues!
Homes que sirguen a coberta!
Homes que freguen el metall de les escotilles!
Homes del timó! Homes de les màquines! Homes dels pals!
Ei-ei-ei-ei-ei-ei-ei!

(...)

Vull anar amb vosaltres, vull anar amb vosaltres,
amb tots vosaltres alhora
pertot arreu on anàreu!
Vull trobar els vostres perills, afrontar-los,
sentir a la meva carn els vents que clivellaren les vostres,
escopir dels llavis la sal dels mars que besaren els vostres,
tenir braços en la vostra feina, compartir les vostres tem-
                                                                                  pestes,
arribar com vosaltres, en fi, a ports extraordinaris!
Fugir amb vosaltres de la civilització!
Perdre amb vosaltres la noció de la moral!
Sentir transformar-se al lluny la meva humanitat!

(...)

Si viatjo a Lisboa me l'enduré, aquest llibre estimat.

1 comentari:

  1. Això s'ha de llegir assegut a la sorra, amb els peus descalços i el so de les onades de fons.

    ResponElimina

Digues-hi la teva