A 'Coses que ens passen' hi trobareu els articles sobre la llengua catalana que publico cada mes.
Gràcies!
diumenge, 9 d’octubre del 2011
Bloc a l'Anoiadiari.cat
Com que aquest bloc no el toco gens, ara, us adreço al que mantinc ben viu a l'Anoiadiari.cat.
divendres, 26 d’agost del 2011
Help Catalonia: Dr Joan Solà, a Great Patriot
Help Catalonia: Dr Joan Solà, a Great Patriot: Citizens' Voice Series Marc Guarro Language professional Joan Solà Cortassa, one of the most eminent linguists in Catalan language, passed ...
dilluns, 13 de juny del 2011
El perquè del meu unfollow a @masaenfurecida
Vaig començar a seguir @masaenfurecida al Twitter perquè els seus tuits, malgrat la càrrega ideològica fatxa que duen (hi ha qui pensa que tot és conya; jo crec que el rerefons és de debò), em semblaven -i encara em semblen- intel·ligents. @masaenfurecida és un sàtir, i ho fa molt bé perquè pot arribar a tocar el voraviu. Perdó, corregeixo: el toca moltíssim. Per exemple, aquests 3 tuits sobre el mateix tema:
El problema són els seguidors de @masaenfurecida que s'han erigit en deixebles seus, una mena d'aprenents de sàtir sense suc ni bruc que @masaenfurecida retuiteja (envia els tuits d'aquests personatges a tots els qui el segueixen a ell, més de 10.000.- persones). Amb això, @masaenfurecida s'equivoca, perquè dóna difusió a les males còpies de l'original i la cosa perd totalment la gràcia. Per entendre'ns, és com si Albert Boadella fes pujar a l'escenari imitadors seus.
Un dia que se'm van inflar els ous vaig fer l'unfollow, doncs, i al cap d'unes hores, més en fred, vaig explicar-me:
ES FALSO QUE LOS GALLEGOS SEAN TRISTONES Y ABURRIDOS. SIMPLEMENTE NECESITAN UN POCO MÁS DE COCAÍNA.
LA GENTE DICE DÉJATE DE GAITAS Y NO DÉJATE DE TUBAS O DE VIOLAS. ESO ES POR ALGO.
AHORA QUE GALICIA NO TIENE EQUIPOS EN PRIMERA ES EL MOMENTO DE INICIAR UN DEBATE SOSEGADO Y DEVOLVERLA DE UNA VEZ A PORTUGAL
Molt divertit, sobretot si no ets gallec. Esclar que als catalans també ens toca el rebre (sovint), i als castellans que no són de Madrid, i als bascos, i als "indignats acampats", i als homosexuals, i als estudiants de dret... En definitiva, que no se'n salva ningú. La sàtira et pot agradar molt, poc o gens, i pots seguir @masaenfurecida o no seguir-lo.
El problema són els seguidors de @masaenfurecida que s'han erigit en deixebles seus, una mena d'aprenents de sàtir sense suc ni bruc que @masaenfurecida retuiteja (envia els tuits d'aquests personatges a tots els qui el segueixen a ell, més de 10.000.- persones). Amb això, @masaenfurecida s'equivoca, perquè dóna difusió a les males còpies de l'original i la cosa perd totalment la gràcia. Per entendre'ns, és com si Albert Boadella fes pujar a l'escenari imitadors seus.
Els retuits que fa d'aquests gossets faldillers són la causa per la qual vaig deixar de seguir @masaenfurecida. "Rebutgi les imitacions", tota la vida s'ha dit. Amb tot, encara m'arribaran alguns tuits de @masaenfurecida via RT de gent que jo segueixo. Espero que siguin pocs tuits i ben escollits.
Un dia que se'm van inflar els ous vaig fer l'unfollow, doncs, i al cap d'unes hores, més en fred, vaig explicar-me:
He fet bé de fer unfollow a @masaenfurecida: ara només m'arriben alguns RT de tuits d'ell i no m'arriben els RT que ell fa. #lheclavadatu
Vet aquí la reacció, però, d'un dels seus imitadors, com sol ser habitual, sense gràcia de cap mena. Noteu com l'home s'agafa al meu cognom per intentar ofendre'm. Realment de nivell, tu! El tuit em dóna la raó:
@MarcGuarro @masaenfurecida HABLA EN CASTELLANO GUARRO DE PLAZA DEL #15M PUIG ES UN SOCIALISTA DE MIERDA, PERO OS DIO DURO!
El més hilarant del cas és que @JavierSef, unes quantes hores després de vomitar aquest tuit va deixar de seguir @masaenfurecida, segons ell, perquè no respecta res ni ningú. Al damunt, incoherent:
Dejo de seguir al facha de @masaenfurecida , no respeta a nada ni nadie! no entiendo porqué tanto odio, de verdad...
En definitiva: adéu a @masaenfurecida i, sobretot, a tota la colla d'imitadors de pa sucat amb oli que el segueixen.
En definitiva: adéu a @masaenfurecida i, sobretot, a tota la colla d'imitadors de pa sucat amb oli que el segueixen.
dilluns, 9 de maig del 2011
BONA TARDA A TOTHOM!!!
Diu la Lídia que vol que us expliqui què és un bloc, per a què serveix i com es remena. Miraré de sortir-me'n sense donar tantes voltes com la roda de la foto. Per cert, una de les tres figures humanes que es veuen reflectides a la llanta d'aquest preciós Volkswagen sóc jo. Les altres dues no, evidentment, i no us en penso dir els noms.
Aquest és, en opinió meva, un primer punt essencial a l'hora de parlar d'un bloc. Un bloc és un lloc on dius el que vols. I calles el que et dóna la gana. Pensa que ho pot veure tothom, tothom.
Ui, les sis de passo! Vaig a estendre una rentadora. Ens veiem d'aquí una estona al Sol de l'Espiadimonis!
dimarts, 3 de maig del 2011
Benvinguts i prou
Que La Vanguardia surti en català és una bona notícia. Perquè que un diari d'aquest país no fos en la llengua d'aquest país era un senyal d'anormalitat. Vull dir, però, i dir-ho ben clar, que m'ha semblat una burla la gira de presentació de l'edició en català que els de La Vanguardia han fet per tot Catalunya. "Surtim en català perquè el país ja està preparat". Quina barra! Si surten en català obeint exclusivament a criteris empresarials, exactament per deixar de perdre quota de mercat! I a tot arreu on s'han presentat, vinga autobombo, vinga eufòria, vinga mueques del Monzó, vinga argumentacions lingüístiques com a mínim pintoresques del Magí Camps... En fa una pila, d'anys, senyors, que el país està preparat! Fa molt de temps que desenes i desenes de diaris, revistes i publicacions de tota mena s'editen en català a Catalunya i, com que això és el més normal del món, ningú no els felicita: ni cal ni ho esperen.
La Vanguardia compleix enguany el seu 130è aniversari. La família Godó ha trigat 130 anys a publicar en la llengua del país i ara volen que els aplaudim. Doncs jo no penso fer-ho. És una vergonya que hagin deixat passar tant de temps. Així que els dic benvinguts i prou. I que ja era hora.
La Vanguardia compleix enguany el seu 130è aniversari. La família Godó ha trigat 130 anys a publicar en la llengua del país i ara volen que els aplaudim. Doncs jo no penso fer-ho. És una vergonya que hagin deixat passar tant de temps. Així que els dic benvinguts i prou. I que ja era hora.
dilluns, 21 de març del 2011
dilluns, 14 de març del 2011
Nanorelats (7)
Tot va quedar de cap per avall en tres minuts. Patia per tu, perquè ni trucaves ni agafaves el telèfon. Del terrat estant vaig veure com l'onada gegant s'enduia el teu cotxe, aparcat a la porta de casa, i el cor se'm va aturar. Durant una eternitat vaig ser mort, era mort amb tu. Quan et vaig sentir que cridaves el meu nom des de l'escala em vaig posar a plorar. Tu també ploraves quan per fi vas arribar. No recordo com ni quan ens vam abraçar, no recordo que em besessis, no recordo res. Estaves bé, estàvem junts. Ja podia ressuscitar.
dissabte, 5 de març del 2011
Fernando Pessoa (Lisboa 1888- Lisboa 1935), un poeta imprescindible
Fernando Pessoa és un dels poetes que més m'agraden. Fa molts anys (però molts, molts!) li van dedicar un programa nocturn a Catalunya Ràdio. El programa consistia en la lectura sencera en català de l'Oda marítima, un poema llarguíssim i molt bell on el poeta fa un cant apassionat, cru, bestial, desmesurat, adolorit, del món de la mar (els vaixells, els ports, les tempestes, les nits estelades, els vents...) i, naturalment i sobretot, de les persones que l'habiten.
La lectura em va impressionar tant (jo era aleshores un adolescent impressionable, no com ara, que sóc un home madur impressionable) i em va saber tan greu que s'acabés el programa, (en volia més!) que l'endemà no vaig tenir més remei que córrer a la llibreria a comprar el llibre Poemes d'Álvaro de Campos, que és on deien a la ràdio que podia trobar el poema que m'havia emocionat tant. L'edició de Poemes d'Alvaro de Campos que jau a costat meu ara mateix és del 1985, Edicions del Mall. Té la particularitat que és bilingüe, en portuguès i en català, de manera que pots entendre el que llegeixes en català i, tot seguit, "mastegar" el poema (en veu alta, ho recomano vivament) en el portuguès original per assaborir-lo plenament.
Ui, sí, esclar!, m'he deixat de dir que Álvaro de Campos és un dels tres heterònims que va fer servir en Pessoa. Els altres dos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. Un poeta vital amb una personalitat múltiple. Fascinant!
La possibilitat d'un viatge a Lisboa m'ha fet capbussar de nou en l'univers Pessoa, i m'està tornant a passar com aquella llunyana nit del programa de ràdio: en vull més!, de manera que algun llibreter estarà d'enhorabona: aviat el visitaré amb un bitllet de vint euros a la butxaca.
Us transcric alguns fragments de l'Oda marítima, a veure si us agraden:
Oda marítima (fragments)
(...)
I vosaltres, coses navals, velles joguines somiades!
Componeu fora de mi la meva vida interior!
Quilles, pals i veles, rodes de timó, eixàrcies,
xemeneies de vapors, hèlixs, gàbies, flàmules,
galdrops, escotilles, calderes, col·lectors, vàlvules,
caieu pel meu dedins a munts, amuntegueu-vos
com el contingut confús d'un calaix abocat per terra!
Sigueu vosaltres el tresor de la meva febril gasiveria,
sigueu vosaltres els fruits de l'arbre de la meva imaginació,
tema dels meus cants, sang a les venes de la meva intel-
ligència,
vostre sigui el lligam que a l'exterior m'uneix per l'estètica,
forniu-me metàfores, imatges, literatura,
perquè en veritat, seriosament, literalment,
les meves sensacions són un vaixell amb la quilla a l'aire,
la meva imaginació és una àncora mig submergida,
el meu neguit un rem trencat,
i el teixim dels meus nervis una xarxa assecant-se a la
platja!
(...)
Ei mariners, gabiers! ei tripulants, pilots!
Navegants, mareants, mariners, aventurers!
Ei capitans de vaixell! Homes dels pals, del timó!
Homes que dormen en rústegues lliteres!
Homes que dormen amb el Perill espiant per l'escotilla!
Homes que dormen amb la Mort per coixí!
Homes que tenen tendals, que tenen ponts des d'on mirar
la immensitat immensa del mar immens!
Ei manipuladors de les grues de càrrega!
Ei arriadors de veles, fogoners, stewards!
Homes que desen la càrrega a les bodegues!
Homes que sirguen a coberta!
Homes que freguen el metall de les escotilles!
Homes del timó! Homes de les màquines! Homes dels pals!
Ei-ei-ei-ei-ei-ei-ei!
(...)
Vull anar amb vosaltres, vull anar amb vosaltres,
amb tots vosaltres alhora
pertot arreu on anàreu!
Vull trobar els vostres perills, afrontar-los,
sentir a la meva carn els vents que clivellaren les vostres,
escopir dels llavis la sal dels mars que besaren els vostres,
tenir braços en la vostra feina, compartir les vostres tem-
pestes,
arribar com vosaltres, en fi, a ports extraordinaris!
Fugir amb vosaltres de la civilització!
Perdre amb vosaltres la noció de la moral!
Sentir transformar-se al lluny la meva humanitat!
(...)
diumenge, 27 de febrer del 2011
dissabte, 22 de gener del 2011
Fumar és dolent per a la salut
Un divendres al matí, ara deu fer tres setmanes, mentre fumava a la vorera en una pausa de la feina, una veïna que passava em va dir, afable i tota enriolada:
- No fumis, home, no fumis, que és dolent per a la salut!
- Ja té raó, ja! -li vaig respondre, també de bon rotllo-. No fumo gaire, no es pensi, mitja dotzena de cigarrets al dia, però encara és massa.
- El meu home també el té, aquest vici, ja ho saps. Diu que d'alguna cosa s'ha de morir.
- El meu home també el té, aquest vici, ja ho saps. Diu que d'alguna cosa s'ha de morir.
Durant un minut més vam parlar del bon temps que feia per estar-se plantat al carrer, i de la sort que tenen els no fumadors perquè, d'ençà de la nova llei, ja poden prendre's un cafè al bar sense haver d'empassar-se obligatòriament el fum dels altres. "Els fumadors, en canvi, hi hem perdut", vaig dir jo, "i a sobre, se'ns veu més que abans. I sembla que siguem més i que fumem molt."
Amb tot, vam estar d'acord que aquesta és una llei justa, perquè ningú no s'hauria de veure obligat mai a fer res contra la seva voluntat. Després ens vam acomiadar amb un somriure.
Mentre la dona s'allunyava feixugament carrer amunt i jo feia la darrera pipada d'aquell matí, no vaig poder evitar de fixar-me en el seu més que notable sobrepès, gairebé en podríem dir obesitat, que la feia esbufegar, ni en el quilo i mig de xurros fregits en oli d'oliva i ben amarats de sucre que transportava en una paperina i que s'havia estat menjant mentre parlàvem.
Amb tot, vam estar d'acord que aquesta és una llei justa, perquè ningú no s'hauria de veure obligat mai a fer res contra la seva voluntat. Després ens vam acomiadar amb un somriure.
Mentre la dona s'allunyava feixugament carrer amunt i jo feia la darrera pipada d'aquell matí, no vaig poder evitar de fixar-me en el seu més que notable sobrepès, gairebé en podríem dir obesitat, que la feia esbufegar, ni en el quilo i mig de xurros fregits en oli d'oliva i ben amarats de sucre que transportava en una paperina i que s'havia estat menjant mentre parlàvem.
Sí, fumar és dolent per a la salut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)